BCN La ciutat saturada

Un dels motius que m’impulsen a marxar de Barcelona es que he arribat a la conclusió que és una ciutat saturada. Saturadísima. Si fots una patada en un bar de la zona de ciutat vella surten 50 càmares, 50 editors de video, 50 realitzadors de documentals, 50 dissenyadors, ilustradors, artesans de roba “mercadillu”, músics, técnics de sò, 50 pintors, fotògrafs, actors, artistes de perfomance, dj’s, creadors de pàgines web, periodistes, escriptors, promotors, consumidors de drogues i camells; i tots, absolutament tots, treballem d’alguna altre cosa fent de cambrers, cuiners, repartidors de flyers, professors d’idiomes, cangurs, guíes turístics, botiguers, recollidors de mobles vells, venedors i traductors.
Tela.
A més, Barcelona s’ha convertit en clar exemple del què és una ciutat-monstre del capitalisme o neo-liberalisme, una ciutat-monstre super CíVICA (paraula que ja fa temps que fa fàstic i emet un cert tuf d’especulació politica i ciutadana).
La ciutat té una capacitat demencial d’engolir qualsevol proposta innovadora i en questió de pocs dies, convertir-la en un acte repetitiu, avorrit, gastat i present a tot arreu, de Sants a Poble nou, i de Nou Barris al Raval.
Un exemple: fa deu dies vaig conéixer, en un bar, un personatge valencià, Amancio Borregán, músic de vocació, i treballador eventual del sector de l’hosteleria, varem començar a parlar de música i amb la 2ª cervesa em va explicar que, ell, després de treballar durant tres anys fent paelles per la costa valenciana, havia desenvolupat una técnica que el permetia convertir els pets transparents en gas de color rosa, i, a més a més, fer que tinguessin olor d’arròs a banda, i els dies bons, d’arròs negre.
Després de comprobar-ho personalment, vaig marxar cap a casa amb unes ganes bojes d’anar a la Barceloneta a menjar paella.
La sorpresa va ser que al cap de tres dies em vaig trobar per diferents racons de la ciutat un bon grapat de persones que havien aconseguit tirarse el pets amb tots el colors de l’arc iris i olorant a tot tipus de menjar de diferent procedencia, segons el país d’origent de l’agent emisor. A l’endemá ja hi havia cartells als bars de marcianos i d’estudiants, anunciant clases particulars d’aquesta nova tècnica, (bona pel cos, la ment i les situacions en que un passa gana), fins al punt que ahir ja hi havia convocada a la plaça Universitat una trobada de petaners coloristes colinaris.
La formidable troballa Amancio Ortega ja s’ha convertit en un fenomen típic de la ciutat, en questió de cinc dies ha estat absorbida per la massa i ja ningú se’n recorda que l’auntentic creador era un músic valencià de cul inquiet. Tampoc s’ha produït cap reconeixement per part del senyor Clos per haver contribuït a millorar les olors urbanes, ni per mantenir Barcelona capdavantera en innovació.
Aquesta és la realitat de Barcelona.
Només queda saber si aquest fenomen-tècnica durarà tres mesos o bè tota la vida, jo estic convençut que existirà durant bastant temps, que d’aquí a una setmana tots els restaurants de moda tindrán el seu personatge petaner, capaç d’oferir un tast vaporós de tots els plats de la carta per ajudar als clients a fer una bona tria, fins que algú fagi classes de tirar-se pets amb olor de pet com a novetat.
Temps al temps, i na pixant i na rient.
Ánimos Amancio!!!